#25N #BCNAntimasclista Prevenció de la Violència Masclista

Entendre el problema dels maltractaments implica considerar i analitzar la construcció subjectiva de la identitat i de com, des dels primers anys, es desenvolupa una determinada manera de relacionar-se i d’establir vincles afectius.

La construcció subjectiva i el procés d’individuació/socialització neix i creix en un determinat context cultural/social. I malgrat que, en les últimes dècades, els rols de dones i homes han estat qüestionats i modificats, segueixen apareixent relacions de domini i de supremacia del que es considera masculí sobre el femení.

Continuem veient, en l’educació i posterior evolució de nens i nenes, diferències que no ajuden a mantenir relacions respectuoses i lliures quan són adults.

Les generalitzacions poden contenir errors. Quan assenyalem un biaix educatiu, que marca a un o a un altre gènere, no pretenem abastar tota la complexitat ni la diversitat del tema. Però destaquem alguns d’aquests tics educatius que es donen, encara, en força nombre de casos.

Als nens se’ls educa per saber defensar-se i per ser més autònoms. Per ser assertius i poder lluitar pels seus desitjos i somnis. Per ser “forts” i amagar els sentiments i emocions que els poden fer sentir vulnerables.

A les sèries, pel·lícules i videojocs se’ls transmet un model d’home dominant. Se’ls ensenya que els seus desitjos poden ser llei i que cal ser fredament autoritari per aconseguir les seves fites.

La pornografia, tan estesa entre els joves, mostra la dona com un objecte de plaer i se la menysprea com a subjecte amb voluntat pròpia. La voluntat, que se’ls suposa, és la de seduir i satisfer sexualment al mascle. A més, abunda la pornografia que estableix un vincle entre plaer sexual i dominació/agressió.

D’altra banda se segueix educant, a les nenes, perquè siguin amables, empàtiques i perquè estiguin més pendents dels desitjos aliens que dels propis.

No se’ls ensenya prou a què marquin límits, a què aprenguin a distingir els nens/nois violents i se n’allunyin. A què marquin límits a les seves parelles i que diguin NO a determinades actituds.

Que no basin la seva autoestima, exclusivament, en el reconeixement i amor que reben dels altres. Que creïn una vida pròpia i un espai personal on puguin fer paleses les seves habilitats i aptituds; que s’enamorin de les seves aficions i al fet que puguin fer un projecte professional prou satisfactori.

Per tal que ens puguem interrogar sobre quin aspecte caldria canviar tant en la societat com en l’educació, dissabte 24, farem una enquesta visual (Piràmide), a la Model, inclosa en l’Acte Central del Consell de les Dones de l’Eixample.

Podrem pensar sobre el que volem transmetre als nens. I com educar a les nenes perquè es valorin més com a persones i no exclusivament com a esposes i mares. També pensar quines mesures politicosocials caldria implementar o ampliar perquè no continuï creixent el nombre de dones assassinades i violades.

Cal endurir les penes per violència masclista? Es poden implementar dispositius assistencials per homes en crisi i que estan en risc de tornar-se violents? Luis Bonino cita, com a exemple, els telèfons als quals poden trucar homes en països escandinaus, a USA o al Canadà.

Al febrer de 1871, a Washington DC, Victoria Woodhull deia el següent:

“Me presento ante ustedes para declarar que mi sexo tiene el derecho inalienable a la vida, a la libertad y a la búsqueda de la felicidad…. este último derecho ha sido usurpado para imponer restricciones a mi sexo, pretextando supuestas razones de interés público…..Si el Congreso se niega a ecuchar y a otorgar a las mujeres lo que piden, (poder votar), tan solo resta una opción. Las mujeres no tienen Gobierno. Los hombres dirigen un sistema del que las excluyen….. Hablamos de una revolución; nos desharemos de esta república e instauraremos en su lugar un gobierno justo, que no sólo proclamará que su poder deriva del consentimiento de los gobernados, sino que lo hará de verdad”.

Cada dia és bo per mirar cap enrere i avaluar tot allò que s’ha aconseguit i el que encara falta canviar. Tant en l’àmbit individual i familiar, com en la política i en la cultura, però especialment en aquests dies es debaten temes que ens pertoca reflexionar com a societat que es proposa com avançada i justa.

Roser Moix. Equip Clínic CIPAIS.
Psicòloga col·legiada 1879. Psicoanalista.
Supervisora d’equips que treballen amb violència masclista.
Consultora en Violència de parella

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


8 + 8 =


Tornar a l'inici