Burnout en el professionals que treballen en temes de violència de parella

ST_20140516_BURNOUT16_324464eLa síndrome de Burnout coneguda, popularment, com estar cremat per la feina, és un estat d’esgotament físic, mental i emocional provocat per una implicació excessiva en situacions emocionalment demandants durant un temps perllongat (Pines i Arenson 1989). Aquesta síndrome sol presentar-se si les condicions de treball no són les adequades i sobretot si el professional no s’adona a temps del seu desgast.

La violència a la parella, constitueix un tema molt complex, no només por la multiplicitat de factors que hi intervenen sinó perquè enfronta als operadors psicosocials i sanitaris a contradiccions difícils de resoldre, planteja dilemes i qüestiona creences.

El tema, per la seva naturalesa, crea climes emocionals especials i pot despertar interrogants personals en cadascú de nosaltres.
Els relats de violència sempre contenen alguna cosa que ens sobrepassa; sobrepassa la nostra raó i la nostra manera d’entendre el món: Com algú, una persona aparentment normal i igual que altres pot arribar a fer tant de mal? Com algú, com nosaltres, pot suportar i tolerar que li facin tant de mal?

La irracionalitat de la violència i el no poder comprendre l’estat d’esclavatge emocional en què es troba la dona produeix fortes emocions. Emocions que, si no poden ser elaborades, poden donar actituds que ens situen entre l’excessiva implicació o distanciar-nos emocionalment d’aquestes usuàries culpant-les de la seva passivitat.

Una de les parts més importants de la recuperació de les víctimes, en una etapa inicial, és que un professional anomeni i validi l’experiència de la consultant, demostrant el seu interès i coneixements. El fet de que se l’escolti, comprensivament, i se la cregui és d’una gran importància.
Així, doncs la capacitat d’empatia i de compassió és una eina imprescindible en aquesta tasca, però també és una font important d’estrès emocional pel professional que l’atén.

En les consultes de violència s’ha de poder comprendre no només des del racional-intelectual sinó també des de la part emocional. Això implica aprendre a escoltar de manera diferent. I aquesta diferència la marca la identificació.

La identificació és la base de la comprensió emocional i actuació empàtica. La identificació és un procés psicològic pel qual un subjecte assimila un aspecte o atribut d’un altre i es transforma, totalment o parcialment sobre el model d’aquest (Laplanche i Pontalis 1971).

Quan el relat de les experiències de la dona ens provoca malestar tendim a minimitzar o a consolar i evitem identificar-nos amb el que sent la consultant i el que en nosaltres pot ressonar del relat de la pacient i ens podria pertorbar
Però la intervenció des de la dissociació emocional sol ser poc efectiva. Les reaccions del professional que no pot escoltar des de l’empatia solen ser un seguit de mecanismes defensius que suposadament l’aïllen i el protegeixen d’allò que li és penós d’escoltar. Això pot donar actituds professionals burocratitzades, rutinàries i fredes que dificulten la recuperació de la consultant i treuen sentit a la tasca dels professionals.

Entre altres actituds això pot portar a:

  • Allunyar-se del contingut emocional de l’entrevista amb intervencions rutinàries i fredes.
  • Realitzar preguntes de protocol interrompent diverses vegades el relat de la persona que està parlant, amb la finalitat de manegar millor l’ansietat de l’entrevistador.
  • Realitzar derivacions precipitades, desatenent les necessitats de la persona que consulta.
  • Fer silencis massa perllongats, no dels que ajuden a pensar, sinó dels que mostren l’angoixa, el desconcert i el bloqueig de l’entrevistador.

Si el professional no gestiona bé la seva angoixa, sense voler, obstaculitza el relat de la pacient i l’experiència reparadora que li suposa.

Cal aconseguir una actitud interna que permeti identificar-se amb el relat de la consultant i, alhora, observar el que ens passa en l’àmbit emocional. Comprendre-ho per tal de processar-ho i així guanyar la distància emocional adient és el que ens permetrà respondre de manera professional.

D’això Bleger en va dir Dissociació Instrumental. Una part de loperador s’identificarà amb l’entrevistat i una altra part restarà com a observador. D’aquesta manera podrà regular l’impacte emocional i la desorganització que provoca l’ansietat que l’impedeix intervenir de manera efectiva.

Aconseguir aquesta actitud suposa:

  • Conèixer els factors de vulnerabilitat d’un mateix.
  • Saber més dels recursos professionals i personals.
  • Formació especifica en el tema.

Formació que consta d’uns elements teòrics que ens ajudin a entendre millor els mecanismes que solen operar en la relació violenta així com el comentari de casos.

El comentari de casos inclou treballar, no només sobre el cas clínic, sinó també incloure les ansietats del professional, els seus dubtes, les repeticions, per tal de potenciar els seus recursos i treballar sobre les seves mancances.

El comentari de casos, coordinat per un professional extern, potencia també la cohesió d’equip perquè afavoreix la comunicació entre els membres i l’intercanvi d’ajut i informació.

Roser Moix. Equip Clínic CIPAIS
Psicòloga col. 1879. Psicoanalista.


CIPAIS realitza el Taller de casos de forma mensual, un espai per a professionals assistencials. Aquesta activitat compta amb la col·laboració del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


7 + 2 =


Tornar a l'inici