Entrevista a la psicòloga i formadora del programa Cafè, Carlota Trias
És psicòloga i formadora del programa Cafè, on des de fa tres anys acompanya famílies, infants i adolescents en la reflexió sobre l’ús de les pantalles. Mitjançant tallers, xerrades i espais de diàleg, treballa des d’una perspectiva preventiva, relacional i respectuosa, posant al centre les necessitats de les persones i els vincles familiars.
Mare d’una nena d’un any i amb anys d’experiència com a madrastra de dos adolescents, aporta una mirada àmplia sobre la infància i l’adolescència. Aquesta experiència vital li permet comprendre les diverses facetes de la criança i la complexitat que poden sorgir en famílies reconstituïdes, així com les possibles dificultats quan hi ha més d’un nucli familiar implicat.
Apassionada de la muntanya i la natura, troba en aquests espais una font d’equilibri, calma i connexió. Aquests valors es reflecteixen també en la seva pràctica professional: alentir els ritmes, escoltar atentament i construir relacions més conscients, incloent-hi la manera com ens relacionem amb les pantalles.
Des de la teva experiència a les formacions, què és el que més sovint expressen les famílies quan parlem de pantalles?
El que apareix amb més força és una sensació compartida de desbordament. Les famílies sovint expressen por a “fer-ho malament”, a “no tenir prou eines”, ni informació per acompanyar els seus fills i filles en un món digital que avança molt més ràpid del que elles poden assimilar. També emergeix una manca de referents clars: què és raonable, què no ho és, on posar els límits i com sostenir-los.
Aquesta vivència s’ha accentuat especialment després de la pandèmia, quan l’ús de les pantalles es va intensificar i es va normalitzar encara més. Moltes famílies senten que la tecnologia s’ha instal·lat a casa seva sense marge de negociació, generant conflictes quotidians, cansament emocional i la sensació persistent de no arribar a res. Les discussions pel mòbil, el desgast relacional i la comparació constant amb altres famílies són elements recurrents.
A tot això s’hi afegeix una pressió social important: tant mares i pares com infants i adolescents senten que qüestionar o buscar alternatives a la dinàmica tecnològica dominant pot implicar quedar-se al marge. Aquesta tensió genera molta ambivalència i sovint paralitza.
Notes diferències entre què preocupa les famílies d’infants i les d’adolescents?
Sí, i són diferències significatives. En la petita infància, les preocupacions se centren sobretot en el rol dels adults com a referents. Les famílies es qüestionen la seva pròpia gestió de les pantalles i com introdueixen el món digital als infants. Apareixen sentiments de culpa, por a la sobreexposició, dubtes sobre l’ús de les pantalles com a recurs per gestionar el cansament adult o les necessitats quotidianes, i inquietud davant la possibilitat que els infants accedeixin a continguts inadequats.
En canvi, amb l’arribada de l’adolescència, el focus es desplaça cap a l’ús que fan els joves del dispositiu, especialment del telèfon mòbil. Les famílies expressen dificultats creixents per posar límits i una sensació de pèrdua de control que sovint els genera molta angoixa. L’ús del mòbil esdevé el principal motiu de les tensions familiars quotidianes.
Preocupa especialment l’accés a les xarxes socials i a la pornografia, i l’impacte que això pot tenir en la construcció de la identitat, l’autoestima, la percepció del cos i les relacions afectives. També apareix amb força la por a un ús excessiu o a possibles conductes addictives, així com la incertesa sobre com fer amb els fills i filles, sense trencar el vincle.
I quan interveniu directament amb infants i adolescents, quins temes apareixen amb més força?
Per a infants i adolescents, el món digital és viscut principalment com un espai d’oportunitat: per relacionar-se, expressar-se, jugar i sentir-se part del grup. Tot i que cada vegada són més conscients d’algunes conseqüències del sobreús, la tecnologia està profundament vinculada a la seva necessitat de pertinença.
La pressió del grup d’iguals és molt elevada. El fet que “tothom hi sigui” fa que desconnectar o posar límits es visqui com un risc d’exclusió. En aquest sentit, els videojocs tenen un paper cada cop més rellevant, especialment entre els més joves, no només com a font d’entreteniment sinó també com a espai de socialització. Malauradament, sovint no s’identifiquen fàcilment les possibles problemàtiques que se’n poden derivar.
Les relacions digitals estan completament normalitzades, així com l’exposició a continguts violents o conflictes en línia. Alhora, molts adolescents reconeixen la seva dificultat per regular-se i expressen, de manera més o menys explícita, que necessiten ajuda externa per posar límits.
Un element que apareix de manera recurrent és la percepció d’incoherència: sovint senten que, com adolescents, se’ls exigeix un ús responsable de les pantalles mentre observen hàbits poc saludables en el seu entorn adult, fet que els genera desconfiança.
A les formacions sovint parleu d’ “autocrítica i reconeixement” dels adults. Per què és tan important aquest punt?
Perquè els adults som els primers referents i, per això, revisar i responsabilitzar-nos dels nostres propis hàbits digitals és una part essencial de l’acompanyament.
És interessant preguntar-nos “quines necessitats ens porten a utilitzar les pantalles?” Per alguns és principalment la feina, l’oci, la socialització, l’evasió, regulació emocional… Entendre la funció que fa la pantalla en l’adult, pot ajudar a entendre la necessitat de l’adolescent.
Aquesta mirada també permet rebaixar l’exigència. La coherència no és un estat permanent, sinó un procés. Reconèixer les nostres dificultats ens acosta als joves i ens ajuda a fugir del “fes el què dic, però no el què faig”, que sovint erosiona el vincle.
Quan apareixen temes delicats com la pornografia, la violència digital o l’assetjament, com els abordeu a l’aula o amb famílies?
L’abordatge varia segons si treballem amb infants i adolescents o amb famílies. Amb els menors, adaptem el llenguatge i el discurs a l’edat, parlant d’aquests temes amb naturalitat i sense morbositat. Posar sobre la taula alguns tabús és clau per a nosaltres: passar-ho per la paraula per aprendre conjuntament, més que mantenir silencis que poden desdibuixar les relacions i fomentar el risc.
Treballem les diferències entre ficció i realitat, expliquem com funciona el món digital i quines conseqüències poden tenir les accions en línia. L’objectiu és fomentar l’esperit crític i reflexionar sobre què veuen i consumeixen.
Amb les famílies, el focus se centra a comprendre les problemàtiques que se’n poden derivar, com detectar senyals d’alerta i com acompanyar sense caure en el control excessiu. Posem molt èmfasi en la importància de generar espais de conversa a casa, on els joves se sentin escoltats i recolzats, i puguin compartir dubtes i preocupacions amb els seus adults de referència.
Què acostumen a dir les famílies quan surten d’un taller?
Un dels missatges més habituals és la sensació de “no estar sols“. Compartir experiències amb altres famílies i veure que les preocupacions són comunes genera alleujament i rebaixa la pressió individual.
També valoren haver adquirit més criteri i idees per parlar i acompanyar, més enllà de la idea de “controlar”. Agraeixen disposar d’espais on les seves inquietuds tenen cabuda i poden ser expressades sense judici.
Quin paper té la comunicació familiar en tot això?
La comunicació és un element central. Construir un clima de confiança permet parlar de dubtes, temors i preocupacions sense haver d’esperar que aparegui el conflicte. En aquest sentit, l’escolta és fonamental i sovint és la gran oblidada.
Cal habilitar espais reals perquè infants i adolescents puguin expressar-se i sentir-se escoltats dins de casa. Parlar abans facilita molt la gestió posterior. Establir acords, com els pactes d’ús de pantalles, i revisar-los conjuntament afavoreix la corresponsabilitat i el respecte mutu.
Hi ha alguna idea o missatge que t’agradaria que les famílies s’emportin sempre?
No es tracta de fer-ho perfecte, sinó de ser-hi presents, disponibles i disposades a revisar-nos.
Per acabar, quin repte creus que tenim com a societat en relació amb les pantalles?
El gran repte és assumir que la tecnologia, tot i els seus molts beneficis, també té impactes que cal mirar de cara. No es tracta només d’una responsabilitat individual o familiar, sinó col·lectiva.
Cal avançar cap a una mirada més crítica sobre els temps, els ritmes i els usos que promovem com a societat. En aquest sentit, és important que les polítiques públiques i les iniciatives comunitàries no deleguin tota la responsabilitat en les famílies.
Fer xarxa, construir comunitat i compartir criteris ens permet afrontar aquests reptes amb més força i menys pressió. Quan sabem que no estem sols, el camí es fa més transitable.