Acompanyar i criar els fills i filles, és avui una missió impossible?
En el marc de la Festa Major de l’Esquerra de l’Eixample, vam organitzar el col.loqui titulat “Estem desbordats, què fem amb els nostres fills i filles”, orientat a mares i pares i a la comunitat educativa i professionals que treballen en l’àmbit de la infància i adolescència.
Acompanyar i criar els fills i filles és avui una missió impossible? Com orientar-nos enfront de la diversitat de teories i mètodes? Podem fer de les dificultats, noves oportunitats?
Per tractar aquests interrogants, vam escollir la ponència de Carles Capdevila titulada “Gestionando hijos” per ser representativa dels obstacles, interrogants o l’angoixa que ens relaten els pares i mares quan ens vénen a demanar orientacions per a la criança.
Carles explica la seva forma particular de resoldre les dificultats que s’ha anat trobant com pare. Ho fa de manera enginyosa, amb un humor respectuós, que no degrada. Per a ell, la paternitat es converteix en “una aventura apassionant”. Exerceix la seva funció amb criteri – que ell anomena “sentit comú”-, és a dir, amb normes i límits.
La ponència va donar pas al col·loqui amb la participació d’Anna Manso, escriptora i guionista, autora del llibre “La pitjor mare del món”. Anna va transmetre el seu enfocament particular sobre la maternitat, va explicar que quan va poder desidealitzar a la mare perfecta, va aconseguir alleujar el pes de la seva funció.
Les seves eines, enfocar els moments complicats apartant-se de la situació, per poder pensar. O utilitzant l’humor, s’acompanya de diversos objectes, com unes ulleres 3D, que tenen com finalitat distendre les tensions creades. L’escriptura ha estat una forma de canalitzar els seus interrogants. Però ha sabut trobar altres vies per poder anar més enllà de les qüestions sobre la maternitat i realitzar-se com a escriptora. Ella es situa doncs com “no-tota” en la funció de mare.
Tots dos testimonien dels problemes que es troben i de les solucions que cada un inventa. Saben de la impossibilitat de ser pares perfectes.
En l’actualitat els discursos que imperen més aviat confonen als pares. Els proposen que tot és educable segons manual. Com si es pogués “domesticar” als nens. A l’altre extrem, altres proposen “deixar fer a la naturalesa”, no forçar-los, ja diran quan volen deixar el bolquer, el pit, amb la idea d’evitar traumes.
A continuació, el públic va intervenir en el debat plantejant preguntes en relació a les seves pròpies dificultats i preocupacions com a progenitors.
Concloem l’acte, sostenint que no hi ha una bona, única ni definitiva manera d’educar els fills i que “no tot” pot ser educable. Els nens també responen, també trien. Es conformen o no.
Es va precisar que no hi ha un manual d’instrucció i que per tant la funció principal de pares i mares és trobar una solució particular, de cada pare per a cada fill.
L’existència dels fills és responsabilitat dels pares, no s’autoeduquen. Els hem d’acompanyar a créixer.
Com assenyala Carles, es tractaria d’”espavilar els petits i intentar controlar als grans”. Créixer equival a anar separant-se dels pares. Suposem que a l’escola els nens han de “créixer en llibertat”, divertir-se, com un fet “natural”, però constatem que en realitat, anar a l’escola, aprendre a llegir i a escriure, no és en absolut “natural” i no sorgeix espontàniament. Requereix un esforç, que unit a la curiositat, pot permetre despertar la motivació per l’aprenentatge.
En definitiva, criar, educar, suposa renunciar a una satisfacció, tant per part del nen com de l’adult.
Comisió d’organizació:
Carmen Collado, Ester Fornells, Catherine Galaman, Anna Gasull
Equip Clínic Cipais