La mare

EL PERIODICO. MARTA CERVERA. DOMINGO, 5 DE FEBRERO DEL 2017
“(…) ‘La mare’ muestra a una mujer descolocada, intentando hallar su lugar en un mundo donde, tras la partida de sus hijos de casa, todo se desmorona a su alrededor. Se siente deprimida, sola y abandonada tras años dedicada a la familia. Supone que su marido se va con otras y le duele que sus dos vástagos, tras volar solos, ni siquiera respondan a sus llamadas. Sola, se irá hundiendo cada vez más y empezará a replantearse su existencia. (…) El texto es bastante enigmático, está estructurado como un juego de realidades paralelas. Las escenas se repiten en forma de espejo y es esa especie de esquizofrenia o duplicidad. Uno no sabe muy bien si todo lo que en él ocurre es fruto de la mente de una madre deprimida o si las intervenciones de los personajes que la rodean son reales (…) De todo lo que pasó nunca sabremos si es verdad o mentira, igual que nunca sabremos si nuestra vida es un sueño. Todo son piezas de un enorme rompecabezas que cada uno deberá organizar e interpretar.”

Quantes vegades com a fills adults ens sorprenem recordant amb nostàlgia algun tret de la mare? Aquell bon menjar, les tertúlies familiars, el suport sincer, quasi incondicional, etc. Records fugaços enmig de l’enrenou d’una vida jove plena d’intenses experiències.

Però, què ha passat de l’altra banda? Com viuen les mares l’autonomia dels fills?
Mitja vida entregada a fer de mare, donant amor, energia, temps i il·lusions… I després què?

Per a algunes dones la incorporació al mercat laboral, aficions i interessos diversos els han permès fer-se un lloc propi, més enllà de la maternitat.
Per a moltes altres, però, la marxa dels fills és viscuda com una profunda crisi que posa a prova els recursos propis d’adaptació per manegar-se amb el dol i arribar a recol·locar-se, construint un nou equilibri on càpiguen noves satisfaccions.

Els focus de l’obra apunta a les ombres d’aquest moment de canvi vital. Enfoca la mare que queda atrapada en com d’important que va ser un dia pels fills. I encara més, enfoca la dona que queda atrapada en l’única que va ser un dia pel seu marit. I, no trobant la manera de fer front a la pèrdua d’aquest lloc privilegiat, va oscil·lant entre la tristesa i buidor més profundes i la rabia i l’impuls violent.

Davant processos de canvi, sempre convé donar-se prou temps, l’adaptació requereix un procés per pair la pèrdua. Ara bé, aquells casos en què hi ha dificultats per anar refent energia i interessos, en què el malestar és molt intens i de massa durada, el suport psicoterapèutic pot ser una eina més que ajudi a la construcció d’un nou equilibri.

Margarita Garcia. Equip Clínic CIPAIS
Psicòloga col. 13641. Psicoanalista

2 Responses

  1. Es lo que me pasa a mi., pero viuda .
    Es como la vida misma,
    A causa de la soledad y la falta de afecto, estoy padeciendo una depresión horrible.
    Tengo 1 hija casada y cuatro nietos, sin comentarios……

    1. Gracias por compartir tu experiencia, M Angels. Si quiere solicitar atención o para cualquier consulta, nos puede llamar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


3 + 1 =


Tornar a l'inici