La llosa punxant del meu pit

La llosa punxant del meu pit pesava tant, que amb prou feines podia moure les parpelles. I com si un gegant inesperat detingués tots els meus actes, el mínim gest suposava un esforç inassumible.

Tots els terrors possibles s’avenien i m’assetjaven sense treva, inclements i insaciables. Allò que era de colors es va tornar una ombra espessa i omnipresent.

L’arrossegava, fes el que fes, fos amb qui fos. I pesava, pesava tant la llosa punxant del meu pit… Sense alè, i no sabia per què jo ja no hi era.

Jo ja no hi era, ni tampoc el meu cos ni els meus desitjos, però sí la foscor, tota la foscor possible, fidel i tenaç.

I a estones, espontàniament, podia recordar qui havia estat, sovint ho feia veure. Llavors, potser un instant furtiu, em sentia acollida, acaronada. Per quedar de nou en suspensió sense terra a la vista.

Al naufragi, només podia seguir la inèrcia del vent, l’onada i el temps. I recuperar, doncs, els antics costums, encara sense reconèixer la meva intimitat.

Inevitablement, hi ha un camí desconegut per recórrer, a la recerca desesperada de noves confiances i ancoratges. Vent, onada i temps…

Gemma Morales