Entrevista a Àfrica Martí

L’1 de novembre,Tots Sants, és una data que ens convida a recordar les persones que ja no són amb nosaltres. Per a moltes persones, pot ser també un moment en què l’absència es fa més present i apareixen emocions, records i preguntes difícils de compartir.

El dol és una experiència humana i singular. No hi ha una única manera de viure’l ni un temps establert per transitar-lo. Cada persona afronta la pèrdua des de la seva història, els seus vincles i les circumstàncies que l’envolten. En aquest procés, disposar d’un espai on poder expressar el que sentim, sense judicis ni presses, pot ser fonamental.

Per parlar de com vivim les pèrdues, què necessitem quan vivim un dol i quin paper pot tenir l’acompanyament psicològic, conversem amb l’Àfrica Martí, psicòloga de l’Equip Clínic Cipais, sobre el dol i la manera d’acompanyar-lo des de la pràctica clínica.

1 El dol és una experiència que ens pot afectar de maneres molt diferents. Què implica elaborar la pèrdua d’una persona estimada i per què és important entendre que no hi ha una única manera de viure aquest procés?

El dol és un procés que requereix temps i que sorgeix a conseqüència d’una pèrdua, que pot ser la d’un ésser estimat, d’una relació amorosa, una amistat important, d’un vincle familiar, però també la d’alguna cosa abstracta, com ara un ideal, un país. Fem el dol per aquells que han estat rellevants en la nostra vida, per aquells per als quals hem estat causa del seu desig, per aquells en la vida dels quals vam ocupar un lloc especial.

També cal dir que no hi ha treball de dol sense memòria, ni treball de dol sense dolor psíquic.

El dol implica transitar un temps en què l’energia vital queda fixada en allò que hem perdut, amb la tristesa que comporta haver perdut el lloc que ocupàvem per a aquella persona, aquell lloc que ens donava estabilitat en la vida i una raó de ser. Recordarem imatges, tornarem sobre la memòria que compartíem i reviurem el món que compartíem.

L’energia, però, s’anirà deslligant del que és perdut i  quedarà alliberada per investir nous vincles i projectes que ens permetran tornar a enllaçar-nos amb la vida.

La memòria, el dolor i el temps són els tres primers elements constitutius de qualsevol elaboració del dol.

2 Sovint sentim que el temps ho cura tot o que hem de girar full i continuar endavant. Quines idees preconcebudes tenim sobre el dol i com podem respectar els ritmes i les necessitats de cada persona

D’alguna manera, en la nostra societat, la mort es rebutja. Ha passat de ser un fet integrat en la vida a convertir-se en un tabú. Tota vida suposa travessar dols. Des del naixement, comencem a perdre i a separar-nos. L’elaboració de les pèrdues és quelcom essencial en la vida.

El temps que caldrà és personal per a cada persona. El procés requerirà certs rituals que hi ajudaran i comportarà manca d’energia, potser desesperació, sentiment d’abandó, desil·lusió, tristesa i molts sentiments que, de vegades, poden ser oposats; per exemple, el sentiment de no sentir res.

Donar-se temps equival a no patologitzar allò que és natural, ja que sovint, per no sentir el dolor que comporta tota pèrdua, es medicaliza en un afany d’anestesiar-lo i fer-lo desaparèixer ràpidament, negant-lo.

El treball de dol és un treball psíquic sobre l’experiència de la pèrdua amb la finalitat d’alliberar-nos del pes que causa el seu dolor. És una reacció depressiva i en sabem la causa. La nostra vida queda segrestada per un munt de sentiments, de vegades contraposats, envers l’ésser perdut.

3 Què podem fer quan algú del nostre entorn ha perdut una persona estimada i no sabem què dir-li o com ajudar-lo? Quin paper tenen l’escolta, la presència i els vincles en aquests moments?

Per començar, no hem de partir de la idea que sabem què li caldrà. Es tracta d’estar a prop i escoltar de quina manera podem acompanyar, respectant els temps de cadascú i les diferents maneres d’abordar la pèrdua, és a dir, les particularitats que cadascú manifesta per elaborar-la.

Cal acompanyar amb sensibilitat i comprensió, mostrant-nos disponibles. La manera com es manifesti aquest dolor dependrà de les particularitats que esmentàvem. No hem de comparar ni jutjar.

Tota pèrdua té un efecte desestabilitzador transitori. La mort ens recorda que som mortals, que hi ha un límit, i cada subjecte construeix una resposta possible davant d’aquest fet impossible de dominar. Tots hi estem exposats, i transmetre que un no està sol davant l’angoixa que produeix allò que no es pot assimilar seria una manera molt encertada de cuidar.

4 Com podem identificar quan el patiment necessita un espai d’acompanyament professional? Com es treballa el dol en teràpia i què pot oferir aquest espai a una persona que està travessant una pèrdua?

En alguna ocasió, pot passar que un dol quedi detingut. La tristesa forma part de la condició humana, però no ens hem de deixar perdre en ella. Per tant, un treball terapèutic estaria indicat quan aquesta tristesa s’estanca, quan apareix una mena de resistència a deixar anar. En aquest cas, la persona queda presa per la pèrdua. Si el dol s’atura, el dolor es fa etern, inconsolable. 

Per exemple, això pot passar quan algú, al cap del temps, no aconsegueix recordar res de bo i només li venen al cap els últims moments. En el dol, el present va al passat per intentar recuperar el que és perdut, però cada intent de recuperació comporta un gir que porta a una nova confrontació amb la pèrdua. Aquest mecanisme ajuda a l’elaboració, però cancel·la transitòriament el futur.

Un treball terapèutic pot ajudar a fer que això aparegui. Malgrat que la pèrdua d’un ésser estimat és irremeiable, intentem subjectivar-la. Amb el consentiment de la persona, voregem el buit que deixa la pèrdua, tot recordant el vincle únic que es tenia, per tal de recuperar allò que ens farà tornar a desitjar i reprendre les activitats de la nostra vida.

5 Des de la vostra experiència clínica, com enteneu i acompanyeu els processos de dol? Quina importància tenen la història de cada persona, els seus vincles i el fet de disposar d’un espai on poder posar paraules a la pèrdua?

Avui en dia, el dol no es comparteix socialment. Es promociona tot allò que fuig de la pena; es vol estar feliç. Això fa que qui experimenta el dol es pugui trobar molt sol.

Oferir un espai on poder posar paraules permet, d’alguna manera, simbolitzar i transitar el dol sense una angoixa que oprimeixi. Inventem un lloc on la persona pugui parlar en un moment en què el que preval és el silenci. Habilitem un espai que la vida que portem no sempre ofereix i que, per tant, pot obstaculitzar el procés.

El treball del dol és un treball psíquic sobre l’experiència de la pèrdua, amb l’objectiu d’alliberar la persona del pes del seu dolor. La història viscuda i compartida amb l’ésser estimat que hem perdut és molt important, ja que serà evocada al llarg del procés. Es rememora el passat feliç, irremeiablement perdut, per tal d’incorporar en nosaltres allò que hem rebut d’aquesta experiència i que ens servirà de motor en la vida.