Five days to dance, la dansa com a llenguatge transformador pels adolescents

Continuant amb el fil temàtic de la nostra proposta del Cinefòrum d’enguany -l’adolescència- vull compartir amb vosaltres un documental que em sembla una petita joia. Es tracta d’un documental que respira molta sensibilitat, delicadesa i vitalitat.

five_days_to_dance

Sinopsis: Una parella de ballarins apareix un matí en un aula d’un institut. És dilluns i anuncien al grup d’adolescents que tenen cinc dies per pujar-se a un escenari i ballar. Una setmana per a canviar les coses. Un petit plaç però un gran repte: moure a les persones quan el món ens paralitza.

A través d’aquesta proposta se’ns mostra com la dansa obliga a aquests joves a trencar els seus rols socials just en el moment de les seves vides en que aquests s’estan afiançant. El noi més guapo deixa de ser el més admirat, el tímid dóna un pas endavant… Ballar els obliga a tocar-se. Es comuniquen, s’igualen. Alguns no s’alliberaràn fins l’últim instant….

Wilfried Van Poppel y Amaya Lubeigt són els coreògrafs. Ell holandés, ella espanyola. Arriben de Bremen. Dos ballarins que han treballat amb Pina Bausch, Susanne Linke o Urs Dietrich i que ara han decidit treballar amb persones que mai han ballat. Ho fan cada setmana a Alemania però també a moltes ciutats de tota Europa. En aquesta ocasió ho fan en un institut de  San Sebastián.

La dansa és el llenguatge comú. No importa el lloc. Aquest és el seu repte: cinc dies, una classe d’ adolescents, un microcosmos en el que esclata un petit big-bang.*

No he tocat ni una coma del text que acompanya a la presentació d’aquest documental a la pàgina web de la seva productora perquè em sembla molt encertat i clar.

En un món en el qual proliferen els mitjans de comunicació i tecnològics per estar més connectats que mai, hi ha una realitat: cada cop ens toquem menys. Com donem sortida a les nostres expressions i sentiments? A través d’emoticons? Què hi ha del moviment vital, de l’expressió més autèntica del nostre ésser?

Hi ha altres llenguatges comuns com és la música, o l’esport, per exemple. Però trobo que la dansa reuneix una mica de tots dos; és un esport? És un art? A la dansa  s’uneixen la música amb la coreografia, el moviment vital i, en aquest cas concret que us proposem, donar veu a uns adolescents. Donar l’oportunitat de moure i moure’s de manera diferent, donant sortida als seus moviments vitals més autèntics i a la seva força i vitalitat que no sempre saben (ni sabem) que tenen.

En aquesta línia em ve al cap una altra pel·lícula que a vegades hem comentat a l’equip “Déjate llevar” de Liz Friedlander, 2006. Basada en la història real de Pierre Dulaine, un professor de ball en un institut d’un barri conflictiu de Nova York.  Al principi els alumnes el reben amb escepticisme però el seu compromís i la seva dedicació a poc a poc fa caure les barreres que els separen. Dulaine acaba per convertir-se en més que un professor per a ells, molts dels quals mai han tingut un al·licient pel qual lluitar a les seves vides. Aprenent a ballar, aprendran també valors i lliçons sobre l’orgull, el respecte i l’honor, així com l’amistat i el sentiment de pertinença i de treball en grup.  (Filmaffinity).

És molt el que es pot treballar i fer amb adolescents, sempre des d’una distància curta, amb respecte i una escolta autèntica i oberta.

En el Cinefòrum d’enguany va participar Núria Artés, professora d’un institut, que explicava la seva experiència després de visionar una pel·lícula amb els seus alumnes. D’aquesta manera es dóna l’oportunitat per parlar sobre temàtiques i donar veu a molts dels dubtes o temors d’aquests nois en un moment vital tan convuls com és l’adolescència. Donar la paraula, veu, cos i moviment, tacte i con-tacte té un poder transformador.

Us animem a provar-ho!

Gabriela Leibenger. Equip Clínic CIPAIS
Psicòloga col. 12317


 

*Extret de la pàgina web de Siuca films: http://www.suicafilms.com/five-days-to-dance/

Veure el tràiler de la pel·licula:

Tornar a l'inici