Cos que pateix, paraules que curen

Presentació Jornada de celebració 20è aniversari de CIPAIS 13-12-13

Què podem dir del cos?

D’entrada que l’ésser humà no és un cos, té un cos. Més encara: construeix un cos.

Ja en època d’Hipòcrates, la medicina, es va marcar 2 objectius essencials: l’observació del cos i la relació amb l’entorn en el qual el cos es desenvolupava.

En aquest entorn també hi ha paraules que marquen el cos, que l’afecten i a les que és interessant escoltar, per entendre aquest cos nostre, construït al llarg de la nostra història.

Ansermet (psiquiatra-psicoanalista) i Magistreti (Dr. en Biologia, especialitzat en neurociències) ens diuen en “Los enigmas del placer”1: El inconsciente se manifiesta como un desconocido en la casa, que desordena lo que uno creía ordenado.

Sovint la malaltia se’ns presenta com aquest desconegut , que viu a casa nostra i ens la desordena sense que entenguem el perquè, ni com trobar de nou el nostre ordre.gente-caminando

Com trobar aquest re-equilibri?

Equilibri que és fràgil i efímer.

Dr. Cristobal Pera, en “El cuerpo silencioso”2 ens pregunta: Què ha de mirar la mirada mèdica al s.XXI? En primer lloc la mirada del propi pacient, en segon la seva espontània expressió corporal… Després d’aquest primer encontre de mirades (pacient i metge) cal fonamentar-se en una estructura narrativa configurada en ambdues direccions, la que fa el pacient del seu malestar i la “història” que escriu el metge a partir d’aquesta narració.

Ángel Gabilondo en “Mortal de necesidad”3 , ens diu: les malalties no són només fets observables o, en tot cas, ho són de tant en tant, també són relats. … Potser només la malaltia desvetlla l’ànima….

Novament les paraules, no hi ha prou amb la vista.

El cos ens mostra la nostra manca de plenitud, el nostre desemparament. I  a la vegada el cos està en relació amb la veritat.

Els relats, ens poden apropar a la nostra subjectivitat i a una veritat, que sempre és parcial.

Què és la veritat? De quina veritat parlem?

Plató deia que la ciència no és més que una de les maneres de conèixer la realitat. Mitjançant la poesia i l’art captava veritats que li estaven vedades a la ciència.

Segons el Dr. Szczeklik a “Catarsis”4; la medicina prové de la màgia, una habilitat que reuneix elements d’art i ciència. I afegeix que un diagnòstic correcte escapa a l’anàlisi purament racional, ja que hi ha moltes preguntes sobre l’ésser humà que la ciència no podrà respondre.

En el nostre cos s’inscriuen, de manera enigmàtica, les nostres mancances, desitjos, pors… Cadascú ha de lidiar amb la pròpia insatisfacció de no ser complert i de no ser infinits. La malaltia i la mort ens ho escenifiquen davant nostre.

La malaltia també pot ser i, hauria de ser, escoltada com un aprenentatge.

Allò de veritat, que no volem o no podem escoltar. Per això les paraules ens són tan necessàries.

Creiem que la nostra societat està preparada per aprendre de la malaltia, de la mort, dels límits?

En un article de El País del juny 2013, titulat: Pastillas de más, terapias de menos, llegim:

[…] El coordinador del Observatorio de Salud Mental de Cataluña, Dr. Josep Moya… que España y Cataluña son líderes mundiales en el consumo de psicofármacos per cápita. El equipo de expertos apuntó que alrededor de un 26% de las personas que consumían antidepresivos o ansiolíticos no padecían trastorno mental. Si no  repercusiones en la salud provocadas por la crisis: episodios de estrés, depresión, culpabilidad o aislamiento […]

El Director de la Fundació Institut Català de Farmacologia, Joan Ramón Laporte, va más allá y afirma: Nuestro sistema gasta mucho en medicamentos y poco en personas”.

Ens trobem amb una paradoxa. Per una banda, grans i valuosos avenços científics  i, per altra, un menyspreu al poder terapèutic de les paraules i del treball psicosocial.

Júlia Kristeva  en “Las nuevas enfermedades del alma”5, ens recorda que l’ànima o aparell psíquic, produeix símptomes (psíquics o somàtics) . Que es troba ancorada en la biologia per la pulsió, però tributària de lògiques autònomes.

I, sobretot, representa els vincles d’un ésser que s’adreça a un altre ésser i es modifica en la transferència. Ella sosté que no tenim ni el temps ni l’espai necessaris per fer-nos amb una ànima.  El patiment se’ns aferra al cos.

Les paraules no són un tractament ràpid, tipus fast-food…Però si recordem que Psique és el nom d’aquell personatge mitològic que simbolitza la superació de les proves i els patiments de l’ànima humana, per aconseguir la saviesa i la immortalitat… Aquest camí, sens dubte, no pot ser curt.

Dra. Rosana Lubelza. Equip Clínic CIPAIS
Psiquiatra. Psicoanalista.

________________________________________________________________

1 ANSERMET F., MAGISTRETTI P. Los enigmas del placer. Madrid. Katzeditores, 2011

2 PERA C. El cuerpo silencioso.  Madrid. Triacastela, 2009

3 GABILONDO A. Mortal de necesidad. Madrid.ABADA editores, 2003

4 SZCZEKLIK A. Catarsis. Barcelona . Acantilado, 2010

5 Kristeva J. Las nuevas enfermedades del alma. Madrid. Catedra, 1995

 

2 Responses

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


3 + 3 =


Tornar a l'inici