Tenemos que hablar de Kevin, una pel·lícula de Lionel Shriver

SINOPSIS

We-Need-to-Talk-About-Kevin (2011) —en inglés: «We need to talk about Kevin».
La vida de Kevin ha sido independiente y difícil. No se relaciona con su madre: cuando era un bebé lloraba incesantemente, se resistía a aprender a ir al baño, rechazaba las muestras de cariño y no parecía tener ningún interés en nada. Cuando Eva, la madre,  intenta hablar con su esposo acerca de su creciente preocupación por los problemas de Kevin, éste rechaza sus preocupaciones e inventa excusas para su comportamiento. Eva empieza a ver indicios crecientes de placer en Kevin al herir a los demás

Un dia xerrant entre col·legues sobre adolescència em van parlar d’aquesta pel·lícula, que per descomptat no deixa indiferent a ningú, i em vaig animar al visionat. Un cop superat el primer impacte emocional quan s’apaga el vídeo, voldria compartir les reflexions que em va despertar.

De la mare destaca la dificultat en establir un vincle amb aquest fill. Sembla que no es pot col·locar ni des de la banda de l’amor ni des de la banda del límit ferm. En la pel·lícula no queda massa clar si es tracta d’un rebuig unidireccional del fill o si a més es podria sumar un baix to d’ànim de la pròpia mare.

Del pare crida l’atenció la impossibilitat d’ocupar un lloc d’autoritat, d’ordre; al contrari, té una clara miopia cap a les conductes agressives del seu fill.

En Kevin és mostrat com un noi amb alteracions en la conducta i l’afectivitat ja des de bebè,  exigent i desafiant, que no ha acceptat la norma, la convenció social.

Sense haver de posar-nos en un cas de tant extrema violència, sí que val a pensar en tots els trastorns de conducta hiperactiva, negativisme-desafiant, conductes disruptives, etc. dels que tant es parla darrerament i que han fet ploriferar els casos de medicalització infantil.

Què fa que un fill no es vinculi afectivament?
Què fa que no consenti sotmetre’s als límits necessaris per a la posterior integració social?
Fins a on és psicopatologia del fill què cal psiquiatritzar?
Fins a on la posició i característiques dels pares? 

Caldrà valorar-ho en cada cas; però tan si el diagnòstic és sever com si és una simptomatologia transitòria, la psicoteràpia, allunyant-se de culpabilitzacions, ajudarà a aclarir què està passant i per què; així com a anar descobrint quines coses pot fer cadascú per afavorir el clima i la contenció; i quines coses en canvi van pitjor. Un treball que pot ser d’algun dels individus o bé grupal, però del que de ben segur es beneficiarà tot el sistema familiar.

Margarita Garcia. Equip Clínic CIPAIS
Psicòloga col. 13641. Psicoanalista.

Tornar a l'inici