8 de març. La veu de les dones

El 8 de març se senten milers de veus de dones, arreu del món, reclamant més igualtat i més poder per decidir.

Quan vaig a anar a comprar un dels més famosos llibres de la Mary Beard, SPQR, sobre la Roma antiga, em va sorprendre trobar-ne un altre d’ella que es deia La veu i el poder de les dones*. El vaig fullejar i em vaig quedar parada pel seu contingut:

Mary Beard és catedràtica de Clàssiques a Cambridge. Professora de literatura antiga a la royal Academy of Arts de Londres. És una intel·lectual de primer ordre i una especialista en el món antic de molta reputació i vàlua. És una escriptora amb moltes obres publicades sobre la història clàssica.

Com una dona, com ella, es pot sentir desautoritzada i atacada quan parla de la seva especialitat? És una autoritat en el tema i tot així es queixa que la veu de les dones està silenciada. I aquest llibre versa sobre el silenci imposat a les dones des de l’antiguitat.

Quan parla de la veu pública de les dones ens posa com a exemple un tros de l’Odissea
Una escena en que surten Telèmac, el fill d’Ulisses, i la seva mare Penelope i escriu:

Penelope davant de tothom demana al bard que canti una cançó més alegre; en aquell moment intervé el joveníssim Telemac:
“Mare –li diu-, torna com sigui, a la cambra i ocupa’t allí de la teva feina, el teler i el fus (………..) i això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa” I Penelope se’n va a les seves estances (…..).
Aquesta és una de les primeres proves escrites de la cultura occidental que mostren com les veus de les dones no se senten a l’esfera pública.

Tal com ho expressa Homer, per un home una part integral de fer-se adult és aprendre a controlar les expressions en públic de les femelles de l’espècia i a silenciar-les.
(…)
l’exabrupte de Telèmac només va ser el primer exemple d’una llarga sèrie d’intents reeixits que abasten tota l’antiguitat grega i romana, no sols d’excloure les dones del discurs públic sinó també d’exhibir aquesta exclusió.

Beard, continua més endavant:
En el món clàssic hi ha dues grans excepcions a aquesta abominació de les dones que parlen en públic. Primerament, a les dones se’ls permet parlar com a víctimes i com a màrtirs, generalment per anticipar la seva pròpia mort. (..) La segona excepció és de caràcter més familiar. De tant en tant, les dones es podien aixecar per parlar de forma justificada: per defensar les seves llars, els seus fills, els seus marits o els interessos d’altres dones. (…)
(…)La capacitat de parlar en públic i l’oratòria no eren simplement coses que les dones de l’antiguitat no feien: eren habilitats i pràctiques que definien la masculinitat com a gènere.

Beard, després d’un recorregut pels clàssics, es plany que actualment només s’escolta la veu de les dones en situacions que afecten els seus interessos tradicionals però que se les intenta fer callar en temes d’abast general: que una diputada sigui ministra d’Igualtat, Sanitat o Educació és molt diferent de ser ministra d’Economia i Hisenda.
A l’època moderna i al món d’Internet, Beard assegura que cada cop que parla per ràdio o per televisió rep munts de respostes que, eufemísticament, anomena inadequades per twitter. Poden ser amenaces de mort i violació, poden ser insults tipus: “Calla, puta” i d’altres que demostren que l’originalitat no és una qualitat per la qual destaquin els que les escriuen.
Un estudi acadèmic va calcular la proporció d’atacs contra dones i contra homes, a les xarxes, en una ràtio que era de trenta a un, si fa no fa.

Però com més m’he fixat en totes les amenaces i els insults que reben darrerament les dones més m’he adonat que encaixen en els vells esquemes dels quals he estat parlant. Per començar, si ets una dona, tant és l’opinió que expressis si goses entrar en un territori tradicionalment masculí, els insults arriben igualment.

El que passa a Twitter, d’una manera més crua, passa també als despatxos, en un Ple de l’ajuntament o en qualsevol altra reunió que es prenen decisions.

No hi ha solucions fàcils per aquest tema. El que Beard proposa és

El que necessitem és una mena de conscienciació, com en els vells temps, sobre que ens referim quan parlem de la veu de l’autoritat i com hem arribat a construir-la. Hem de treballar tot això abans d’esbrinar com nosaltres, Les Penèlopes modernes, podem replicar als nostres propis Telèmacs.

Jo afegiria que, a més, hauríem de conèixer els nostres Telèmacs interns. Els que hem interioritzat i que es manifesten com a veuetes fiscalitzadores que ens poden fer emmudir sense que hi hagi cap interlocutor masculí que ens tapi la boca.

Roser Moix.
Psicòloga clínica col·legiada 1879. Psicoanalista.
Consultora en Violència de parella.

Beard, M. (2017), La veu i el poder de les dones, Arcadia.

2 Responses

  1. Molt interessant aquest article, Roser. El silenci a les dones i el permís per parlar únicament de determinats temes considerats femenins, documentat des de l’antiguitat fins a l’actualitat. No callem…tenim massa autoritat i sabiduria a aportar, en tots els àmbits de la vida, com per fer-nos escoltar.

Comments are closed.

Tornar a l'inici