AUGMENT DE LA VIOLENCIA SEXUAL: Algunes reflexions

En el Grup de Treball de Violència Masclista del Consell de dones de Barcelona vam triar com a eix de treball: la Violència Sexual sobre la qual es van poder implementar algunes mesures informatives i dissuasives, sobretot en l’oci nocturn.

Malgrat totes les campanyes de sensibilització i la indignació social les violacions en grup han augmentat. Es parla que s’han quadruplicat des de 2016.

Més enllà dels estudis i mesures que s’estan fent, compartiré alguna reflexió sobre el possible paper del grup en les violacions. Forma parta de la socialització, diversió i domini dels joves/homes actuals?

Una de les idees en les quals existeix un important consens és que el poder i la dominació tenen un important paper en la construcció de la identitat masculina.

O sigui l’ideal del jo, el model al qual s’adheririen, és un home amb poder.
Aquest ideal crea moltes inseguretats i fragilitats en els homes que senten no tenir aquest poder. Un dels majors temors dels homes és que es descobreixin les seves parts febles: els fa sentir-se insuficients el no tenir prou poder, prou saber, prou força, prou valentia, prou èxit. Com més valorat tinguin aquest ideal de la masculinitat, del que seria ser un “home de veritat”, més vulnerables se senten.

Alguns d’aquests homes no suportaran la seva suposada feblesa i necessitaran demostracions de la seva masculinitat potent, el que es diu ser un mascle de veritat.

Depenent de les cultures hi ha uns ritus iniciàtics per adquirir aquesta virilitat. Ritus que poden posar-los en perill i que van associats a comportaments que són delictius o pre-delictius.

Aquesta virilitat ha de ser referendada per altres homes que seran testimonis dels actes que poden donar fe de l’homenia dels altres. Aprovaran amb la seva complicitat i/o judici el que cal fer per poder ser considerat “un home” segons els patrons heteropatriarcals del moment i cultura.

L’horror que poden sentir alguns homes davant la possibilitat que se’ls pugui considerar femenins o homosexuals els pot portar a fer símptomes.

Fa anys vaig atendre un pacient de vint-i-pocs anys. Estava angoixat. Vivia en parella però des de feia un temps s’havia començat a obsessionar en què era gai.

El desencadenant va ser assabentar-se que el seu millor amic de la infantesa, amb qui havia compartit alguns jocs sexuals, era homosexual.
També hi contribuïa que el fet de viure amb la seva xicota l’havia fet tornar més sensible i empàtic. Més “femení” en definitiva.

Hi ha una forma de masculinitat que es defineix per no tenir certes característiques que s’identifiquen amb les dones.

La paraula gai apareixia en el seu cap en els moments més inoportuns i li generava molta inquietud.

Van anar passant les sessions i, malgrat haver pogut parlar i entendre altres situacions, aquest símptoma restava inamovible.

Un dia li vaig preguntar si era exactament “gai” la paraula que el turmentava. Em va dir, el que jo sospitava, que la paraula era “maricon”, però que no li havia semblat correcte emprar-la a sessió.

A partir d’aquell moment comencen les associacions amb la paraula “maricon”.

“Maricon” és un significant molt més ric i permet que aparegui el que vol dir pels pares i germans que exhibeixen una actitud molt masclista.

També s’estenen totes les significacions del que seria –no ser un “maricon”- per la seva “pandilla” de sempre. En la que els ritus d’iniciació comportaven violència contra altres grups ètnics i també actes delictius.

Explica la incomoditat i dubtes que li havia generat no participar plenament d’aquestes activitats que la seva ètica rebutjava. Se sentia covard, desplaçat i poc home per no poder sentir-se integrat en el seu grup de referència. Arran del treball que es va realitzar amb aquest significant el pensament intrusiu i obsessiu va desaparèixer.

Aquest cas exemplifica l’horror i dubtes que pot generar no sentir-se un “home de veritat” per no poder compartir les actituds de la masculinitat hegemònica del seu grup de referència. Això els pot fer sentir-se femenins i arribar a dubtar de la seva orientació sexual i pensar que són homosexuals.

Aquesta necessitat de ser referendats, per altres homes, en la seva virilitat és el que Josep Vicens Marques va denominar “terrorisme de pandilla”, ja que pot portar a realitzar actes violents contra ells mateixos o contra les seves potencials víctimes.

La violència té un paper important en la construcció de les identitats masculines, ja que és un recurs accessible per dominar i sentir el gaudi del poder si no es disposen d’altres recursos que els puguin fer sentir que disposen d’un cert poder.

Necessitem trobar explicacions a l’augment de les violacions en grup. La que presento en pot ser una, compatible amb altres, que van sorgint.

Roser Moix.
Psicòloga clínica col·legiada 1879. Psicoanalista.
Consultora en Violència de parella.

Tornar a l'inici