8 de març. Fem vaga a la nostra manera
Dinar de Carmanyoles, a l’Espai alliberat de la Model, organitzat per la Vocalia de Dones de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample a la qual pertanyem. És una reunió de dones del barri que celebrem el dia, allunyades de les obligacions que encara lliguen a moltes dones a la llar, ja que assumeixen la responsabilitat de les cures que haurien de ser compartides al 50%.
Aquest migdia està lliure d’obligacions. Compartim el menjar de les carmanyoles, parlem, cantem i llegim poesia. L’any passat es va començar a fer a l’Espai Germanetes i, com que l’experiència va ser molt grata, aquest any, es repeteix com un acte més dels molts que es fan en el Dia Internacional de les Dones Treballadores.
A la tarda he aprofitat per fer sofà i llegir un llibre que m’esperava a la pila des de feia temps: “Els homes m’expliquen coses”, de Rebecca Solnit. Un llibre que va tenir molt èxit.
L’amfitrió d’una festa a la qual assisteix Rebecca Solnit li recomana un llibre que acaba de publicar-se. Ell està tan ficat en el seu paper d’home paternalista que no escolta, fins que és massa tard, que està recomanant-li precisament el llibre que ha escrit la pròpia Rebecca. Rebecca constata, un cop més, que alguns homes, sàpiguen o no de què parlen, insisteixen a explicar coses a les dones.
Aquesta anècdota serveix per iniciar una interessant reflexió sobre com s’ha construït al llarg de la història la diferència entre homes i dones i sobre com les dones, encara avui, ho tenen més difícil per ser escoltades i valorades.
Sobre la manca de credibilitat de les reivindicacions o acusacions de les dones diu: No és estrany que, quan una dona diu una cosa que impugna un home…. o una institució, sobretot si té a veure amb el sexe, la resposta qüestionarà, no només els fets de la seva declaració, sinó també la seva capacitat de parlar i el dret a fer-ho.
D’això en tenim el recent i penós exemple del Judici per la violació d’una noia en mans de La Manada. Com va ser qüestionada la seva declaració perquè els dies següents a la violació múltiple havia fet una vida “normal”! Llegir els tweets que es feien desacreditant-la, burlant-se’n, insultant-la i amenaçant-la feien feredat i no eren pocs.
I continua dient: Generacions senceres de dones han estat convençudes de que són neuròtiques, confuses, manipuladores, malicioses, amants de la conspiració, deshonestes de manera congènita, i sovint tot a la vegada.
És un tema que crida a una reflexió. Força consultants no tenen prou confiança en el que senten, ni perceben, fan poc cas de la seva experiència i prefereixen el coneixement “racional” que els ofereixen alguns homes. Com aconseguir més credibilitat si ens fem tan poc cas? Com aconseguir llocs de més responsabilitat i més poder si no defensem les nostres conviccions amb prou força? Costa molt canviar els rols, interioritzats durant segles, però sí que hi ha una nova generació que té més eines per fer-ho i està canviant el relat.
Per acabar destaco un paràgraf del llibre: Per a mi, els motius per l’esperança són que no sabem què passarà, i que les coses poc probables i les inimaginables passen de manera regular. I que la història no oficial ens ensenya que individus obstinats i moviments populars poden conformar la història, i ho han fet, encara que com i quan podrem guanyar no és fàcil de preveure.
Amb aquest esperit i confiança em poso les “bambes” per tal de sumar-me a la Manifestació que, aquest any, té el lema: Ens aturem per canviar-ho tot.
Roser Moix. Equip Clínic CIPAIS.
Psicòloga col·legiada 1879. Psicoanalista.
Supervisora d’equips que treballen amb violència masclista.
Consultora en Violència de parella