Parlem del teatre terapèutic

El passat dia 16 vaig tenir el plaer de participar en la taula rodona El teatre terapèutic al TNC, amb motiu de la presentació de la nova creació de Descabelladas “A cor obert”.

El tema de la taula girava entorn els aspectes terapèutics del teatre. Érem tres representants del món terapèutic i/o assistencial: Cristian Ochoa , psicòleg de l’Institut Català d’Oncologia, Mai Molins, psicòloga de l’Equip d’Assessorament Laboral (EAL) de l’Institut Municipal de persones amb Discapacitat de l’Ajuntament de Barcelona, i jo mateixa, en representació de l’Equip Clínic CIPAIS.
El vessant artístic anava a càrrec de Jordi Cortés, del col·lectiu Liant la troca, i l’actriu i directora de teatre Glòria Rognoni, reponsable durant 19 anys del teatre social de Femarec.

Moltes aportacions interessants van omplir l’hora de la taula, que es va quedar curta (per sort vam continuar després amb la representació i el posterior col·loqui).

En aquest article només aportaré les meves idees que fan ressò del pensar del nostre equip pel que fa a la intervenció comunitària.

Fa uns anys vam iniciar el projecte SPAD (Suport psicosocial a l’autonomia en les situacions de discapacitat), en col·laboració de l’obra social de “La Caixa” i l’Ajuntament de Barcelona (EAL). La idea crucial d’aquest projecte era afavorir l’emancipació i la inclusió en la vida ciutadana activa, d’aquelles persones en què la situació de discapacitat els dificulta aquest aspecte, malgrat el seu desig.

Entre les opcions terapèutiques que vam oferir (psicoteràpia individual i grupal, grups de familiars, etc), vam incloure una activitat, alhora artística i social, i que permetia també la connexió amb un públic ampli.

Aquí va començar el treball conjunt amb Descabelladas. Elles tenien una interessant trajectòria teatral amb dones afectes de càncer de mama i nosaltres els hi vam proposar d’obrir el seu taller de “desdramatització” a altres col·lectius: persones amb diversitat funcional i/o malalties cròniques.

Aquella col·laboració va concloure al Juliol del 2014 amb la mostra “Cabaret poètic descabellat”.

Però… Teatre, per què?

Qualsevol de nosaltres quan rep un diagnòstic que suposa un sotrac considerable en la vida, o en el projecte de vida, queda psicològicament trasbalsat.

El nostre narcisisme, aquell que ens dóna confiança per emprendre projectes, per seduir a la persona que ens agrada o per sortir amb decisió i tranquil·litat al món, ha quedat danyat. El jove esportista que després d’un accident veu com s’esvaeix el seu potencial físic, la persona que ha de lidiar amb un diagnòstic de malaltia mental que li comportarà dificultats en l’àmbit social i professional, o aquell que emmalalteix de càncer i que sent por i dubtes sobre el futur i sobre el present… Tots ells senten com el seu narcisisme s’enfonsa.

El sentiment de pèrdua, de limitació, ens arronsa i ens pot empènyer a l’aïllament i a la desconfiança.

La nostra societat amb un potent narcisisme superficial: la imatge valorada és la de la bellesa, el triomf, la joventut…, combina malament amb les mancances, les limitacions o les discapacitats. O tal vegada afavoreix una mal entesa superació, exigint de les persones afectades, un infinit esforç per funcionar com si res les limités.

Com a exemple, l’extraordinària intervenció d’una actriu de l’obra, sobre l’extrema autoexigència que va desenvolupar, per “tapar” la seva limitació física.

Més que superar, el que hem d’afavorir és un procés. Procés d’acceptació dels límits i de les pèrdues per, a partir d’aquí, confiar i deixar créixer tota una sèrie de capacitats que estan per descobrir. Aprendre, que conèixer els propis límits ens dóna la llibertat d’explorar allò amagat de nosaltres mateixos, allò que no ens havíem aturat a observar.

Per què pensem que és important l’aportació “descabellada”?

Perquè, en comptes del silenci aporten paraules: parlen de les seves limitacions sense tabús, sense buscar la llàstima, a vegades amb humor intel·ligent i altres amb seriosa emoció, a vegades amb ràbia i reivindicació i altres amb la frivolitat d’un “vodevil”.

Perquè tenen cura de les cicatrius del narcisisme. Fantàstics els diàlegs sobre les cicatrius i la cançó de “Mírame”, els balls, els vestits i els desvestits…

Perquè mostren el que vol dir transcórrer un procés i el seu resultat en forma de serenitat i maduresa.

Perquè, en comptes d’aïllament aposten per la creació compartida, i ens donen al públic una mostra de tot allò que podem crear en grup.

Descabelladas continuen i continuaran, la seva energia és inaturable… I les necessitem per aprendre a descabellar-nos més sovint!

Dra. Rosana Lubelza. Equip Clínic CIPAIS
Psiquiatra. Psicoanalista.