Recomanació teatral: “La treva” de Donald Margulies
Dirigida per: Julio Manrique compta amb un repartiment de luxe: Clara Segura, David Selvas, Ramon Madaula i Mima Riera.
Sinopsi: La Sarah és una prestigiosa fotògrafa de guerra, que torna de l’Iraq al seu apartament a Nova York. Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya la seva parella, el James, també reporter de guerra que després de patir una crisi nerviosa deixa l’escenari de la guerra i torna a Nova York. Recull a la Sarah i arriben a casa on hauran de cicatritzar les ferides. La visita del Richard, un bon amic de la parella i editor d’un diari reconegut i la seva nova i jove xicota, la Mandy, faran que la Sarah i en James revisin els seus projectes de vida i de parella.
Un any de treva perquè cadascú decideixi què vol fer amb la seva vida.
Vull subratllar dos eixos que m’han cridat l’atenció de l’obra:
D’una banda, la pregunta que es fa la protagonista: perquè escollim una professió i no una altra? Com diu Julio Manrique ens la podem fer cadascú de nosaltres: “perquè et dediques a això? Per què fas el que fas?”. Afegiria el matís de què ens porta a escollir una determinada professió?, quins condicionants?, quins desitjos inconscients?… són preguntes que en la mesura que es va desplegant la història personal de cadascú, en el curs d’un treball psicoterapèutic, anem trobant-hi una resposta.
La Sarah a mesura que es va recuperant de les ferides que li han quedat de l’atemptat, es planteja: Què està fent? Perquè fa fotos a persones que estan en greus situacions? Perquè es juga la vida per una foto? Són preguntes que tenen a veure amb la història de cadascú i amb el vessant particular i pròpia que ens diferencia dels altres.
L’obra tracta el tema des de la vessant social i ètica, la controvèrsia entre fer la foto o ajudar a la víctima, que apareix en el diàleg entra la Sarah i la Mandy. La pregunta que es fa la Sarah: faig el que faig, per una qüestió de compromís humà o una addicció a l’adrenalina i al risc?
Són interrogants que obren el debat a la qüestió ètica del periodisme en les zones de conflicte. L’allau d’imatges que tenim actualment acaba per insensibilitzar-nos? Quins són els límits del periodisme de guerra? Interrogants que l’obra no respon però que genera la reflexió sobre aquestes qüestions d’actualitat.
El segon punt a destacar és com cadascú dels personatges acaba trobant el seu camí, independentment del que pensin i facin els altres i de si socialment és ben vist o no. Mostren punts de vista diferents que expressen i esdevenen font de conflicte, però que en parlar-ne els permet desllorigar els nusos que es formen, sovint, entre el que un vol i el que un pensa que volen els altres.
Observem, a l’obra, la reconciliació d’uns personatges amb ells mateixos i amb el que volen al llarg d’un any de treva. En James després de tornar del darrer viatge, va veient que no vol tornar a fer de reporter de conflictes bèl·lics, i conclourà que es vol quedar a Estats Units treballar, tenir fills i donar a la seva vida una estabilitat. A diferència de la Sarah que un temps després de casar-se amb en James conclourà, que aquella no és la vida que vol i tornarà a la seva professió de fotògrafa en zones de conflicte, i mostrar al món l’horror de què passa més enllà de les nostres fronteres.
En Richard, l’editor que a la seva maduresa, decidirà unir-se a la Mandy i formar una família.
I la Mandy, escollirà tenir un bebè i fer de mare, expressant la seva queixa que a la societat intel·lectual de Nova York sigui quelcom malvist. Ella dirà la feina que faig, no m’interessa tant com per deixar el bebè amb algú altre que en tingui cura mentre treballo.
Sovint –com els passa als personatges- ens podem perdre en el camí, sigui per por a perdre l’estima dels altres, per por a la soledat en les decisions pròpies, i un llarg etcètera… Apareix la inhibició en l’expressió del que un vol i a vegades en poder reconèixer el seu desig. El que podem esperar d’un treball psicoterapèutic analític és justament reconciliar-se amb què es vol i es desitja, fer-se’n càrrec i sostenir-ho a la vida.
Un any de treva per reconciliar-se amb el seu desig. Ens parla de temps, temps de veure la situació que tenen, temps per comprendre el que passa i temps de concloure.
En aquest sentit, podem fer el símil amb un treball psicoterapèutic, necessitem un temps per veure el què ens passa, un temps per comprendre quina és la nostra implicació en allò que ens passa i un temps per concloure, quines solucions prendrem, quins canvis i quines decisions prendrem.
Núria Torelló
Psicòloga col. 12009 Equip Clínic CIPAIS