Recomanacions literàries: “Antes del huracán” i “Las defensas”
Un cop més vull compartir amb vosaltres la lectura de dos llibres que m’han ocupat aquest estiu.
Per una banda el llibre amb el suggerent títol “Antes del Huracán”, de Kiko Amat (Ed. Anagrama) i, per l’altra, “Las defensas”, de Gabi Martínez.
Antes del Huracán, com descriu l’autor a una entrevista a Nació Digital, intenta examinar diverses coses: La primera, “la fractura: per què hi ha gent que es trenca?” acompanyada “del dubte de quina part juga la genètica i quina el context”.
A Antes del huracán no hi ha bons ni dolents. Justament, la raresa és una de les altres coses que hi apareixen, contínuament, sempre exposant-se amb una combinació d’humor i cruesa.
L’autor menciona que la raresa no és agradable, que el desig final sempre és encaixar i com aquest fet provoca frustració, amb la ràbia que se’n deriva. Sobretot quan ens adonem que serà impossible aconseguir-ho. Aprendre a viure amb la raresa i particularitat de cadascun, és tota una aposta…
La novel·la se situa entorn de la pregunta sobre què fa que una persona “es trenqui” mentalment? Hi ha circumstàncies (ambientals: família, barri, amistat, violència, amor, silencis, secrets, soledat, etc.) que ajuden o empenyen cap a una fractura psíquica? A banda d’una base genètica, de la que tant se’n parla darrerament, podem retallar esdeveniments emocionals en la vida d’una persona que, com a fites d’un camí, van deixant marques en el psiquisme (sovint inconscient) de les persones.
Això precisament és amb el que treballem a les nostres consultes. Més enllà de la simptomatologia aparent, del patiment, de l’angoixa i per què no de la bogeria, tractem d’entendre les particularitats que han portat a aquell ésser –i no necessàriament igual a un altre- a trencar-se per una banda (i no per una altra). En cada cas hi haurà un relat diferent, únic i intransferible.
Aquesta és la riquesa que es desplega quan ens donem (terapeutes i pacients) un temps. Un temps per escoltar(-se) i veure (la història personal única per a cadascú), un temps per comprendre i fer més conscients aspectes inconscients involucrats en el malestar i, per últim, però no menys important, un temps per concloure (i avançar).
Ell llibre de Gabi Martínez, “Las Defensas”, tracta la història real d’un neuròleg que va acabar patint la malaltia autoimmune (que era el seu camp de recerca i interès). Però, en un primer moment, aquesta malaltia –no diagnosticada des d’un inici- es va confondre amb una malaltia psiquiàtrica (Tr. Bipolar), ja que els símptomes eren molt similars.
El que m’ha cridat l’atenció d’aquest llibre és – a part del títol, el qual trobo molt encertat- aquesta frase que apareix al llibre i que descriu força bé el paper de les defenses a nivell físic i també psíquic: “(…) las defensas que nuestro organismo pone en marcha ante una enfermedad autoinmune, y las defensas que nuestra mente pone en marcha ante los sucesos que nos acontecen”.
De quines defenses parla? Tots ens defensem en un moment o altre, amb més o menys encert de les inclemències de l’exterior. En Psicologia es parla molt de mecanismes de defensa, etc. Però el que destaca d’aquest llibre, a banda de l’honestedat amb el que està escrit i un valor incommensurable de fer públic la seva experiència amb la malaltia, és tractar d’entendre les causes i el motiu de la seva malaltia, a qüestionar la manera en què es diagnostica i tracta la suposada malaltia mental, senyalant l’estigma social que l’acompanya.
El llibre parla sobre com et miren, parlen -o no- quan tens una (suposada) malaltia mental; tant professionals com familiars, amistats, col·legues, veïns/veïnes… I de la vulnerabilitat i fragilitat amb la qual viu durant aquests episodis d’alienació.
L’autor (real d’aquesta història, no l’autor del llibre-l’escriptor) analitza la relació amb les seves figures parentals, mare i pare i quina influència i implicació/marca ha tingut aquesta al llarg de la seva vida en la constitució del seu psiquisme, (angoixes i defenses) i en el seu “rol” al món (familiar, laboral, etc.). També fa un repàs sobre les exigències autoimposades i les exigències d’un món laboral que el porta a una situació límit d’estrès, hiperactivitat, hiperconsum, hiperexcitació, etc., en definitiva, alts nivells d’angoixa, que finalment el trenca…
Ara me n’adono, escrivint aquest article pel blog, que tots dos llibres sí que tenen alguna cosa en comú i és que tracten d’entendre i examinar què porta a algunes persones a la fractura psíquica i, a vegades, també biològica.
Ambdós llibres destaquen la importància de ser escoltat, des del respecte, el no ser jutjat, l’acceptació genuïna, el no ser qüestionat, la necessitat d’explicar (i explicar-se) en un relat personal i únic les causes, pulsions, desitjos -més o menys confessables i més o menys conscients- per poder apaivagar, calmar, guarir, algunes ferides i continuar vivint amb menys malestar.
Això mateix és el que ens proposem a les nostres consultes: un acompanyament des de l’escolta sincera per, junts, tractar de detectar i entendre les causes del malestar que ens afligeix per poder fer i viure amb menys patiment i més llibertat.
Gabriela Leibenger. Equip Clínic CIPAIS
Psicòloga col. 12317