Reflexions sobre la presentació del llibre “El dilema de viure”
El passat dijous 10 de febrer, vam participar en la presentació del llibre “El dilema de viure”, de l’autora Carme Ripoll.
En primer lloc, donar les gràcies per aquesta proposta tan valenta! A la Carme, per escriure sobre el tema del suïcidi de manera propera. I també donar les gràcies a La Casa del Llibre, a la Consellera de Salut Ruth Toribio i a la Psiquiatra infantojuvenil Dra. Soledad Romero per apostar per parlar-ne!
Quan diem que se’n pot parlar, segur que hi ha moltes persones que tampoc saben ben bé què dir quan algú els explica que ha pensat o ha intentat suïcidar-se.
Poden jutjar que un no ho hauria d’haver fet, que la cosa no era per tant! O poden pressionar al fet que un ha de posar de part seva per no caure en això!, etc…
Tots, però especialment els professionals, hem de poder oferir un espai d’escolta respectuosa.
Interessar-nos activament a saber si la persona que pateix està tenint idees de mort o ganes de fer-se mal. Parlar-ne no provoca que ho faci. Al revés, si un en pot parlar, en tot cas disminueix el risc. Tampoc minimitzar el risc pensant que parla d’idees de mort per cridar l’atenció.
No només les persones amb problemes greus se suïciden. Molts problemes petits poden portar al suïcidi. A més a més, el que per a uns és una cosa amb poca rellevància, per a altres pot ser catastròfic.
Els professionals coneixem els factors de risc de suïcidi (trastorn mental, alcoholisme, circumstàncies estressants: pèrdues recents, malaltia crònica amb dolor, etc). però els factors de risc no acaben d’explicar “el perquè”. Hi ha persones que es poden haver sostingut bé al llarg de la seva vida, però en un moment donat, una determinada circumstància posa en jaque la seva estabilitat.
Cada persona prové d’històries i circumstàncies personals i socials molt diferents entre si, de vivències que els fan únics.
“Em vull curar. Ser feliç. Estimar. Estaré bé?”, deia un pacient fa pocs dies després d’un gest autolític. Caldrà avaluar si es disposa de recursos personals suficients, si amb l’ajuda professional podran connectar millor amb ells mateixos i amb la vida.
El que sí que sabem és que s’ha d’intentar. S’ha d’intentar perquè un no s’ho passi tot sol. Per saber més sobre els seus motius particulars, veure les coordenades que el desestabilitzen (i protegir-se en el futur). Per ajudar-los a recordar les coses que els poden haver anat bé en el passat i intentar millorar les antigues solucions utilitzades. Per tal de trobar una sortida al patiment.
Tornar a tenir esperança. Tornar a tenir un sentit a la vida. S’ha d’intentar.
M’agradaria recollir l’esperit de col·laboració i treball en xarxa que va estar present durant aquesta Presentació-Col·loqui. Tant de bo hi hagi oportunitats per continuar en la línia, no només d’oferir tractament des de diferents abordatges, sinó també de poder articular intervencions comunitàries i de prevenció.
Margarita Garcia Gil. Equip Clínic Cipais.
Psicòloga col. 13641. Psicòloga General Sanitària
Representant de Cipais a la Taula de Salut Mental de l’Eixample