A propòsit de “Not loving”…

No és fàcil ser adult i voler seguir oferint espais per la cultura als joves.

Trobes l’escletxa i aconsegueixes anar a veure una obra de teatre que t’han recomanat, amb l’esperança de treure’ls-hi algun somriure o comentari al llarg de l’obra. Ja hi som dins. I et trobes que t’hi sents igualment, en les paraules i les vivències d’aquell adolescent. Tothom pot haver passat el que està travessant en David, o com ell prefereix que li diguin: en “Pedro”.

Davant la pèrdua d’una persona estimada, o davant una crisi vital pel motiu que sigui, les persones podem reaccionar de formes diverses per fer front al patiment psíquic, o a vegades, intentar evitar-lo.
Perquè no estem avesats a afrontar les adversitats que ens facin vulnerables a vista dels altres i de nosaltres mateixos.

En Pedro es tanca a la seva habitació, el seu refugi particular, on li sembla que allà és feliç, perquè ho té tot: una foto del seu ídol musical al que li parla, les seves estones de ball, el seus videojocs, les converses de whatsapp amb un amic frikki o amb la seva enamorada a la que desitja i tem alhora.

D’altra banda està la seva família que intenta ajudar-lo, però que ell rebutja per tot allò que li recorda, i que intenta defugir. Malgrat ell procura posar distància, inevitablement els records de la seva mare morta emergeixen, així com aspectes de les relacions amb els altres que li generen malestar.

En aquest escenari de personatges a la ment del Pedro, també hi ha la figura d’una psicòloga, que sembla que viu com estranya a ell, com si no el comprengués.

Haurà de fer tot un procés personal intern per donar-se compte que vol sortir del seu aïllament, que la ràbia i l’enfado s’han apoderat d’ell, i que potser els altres no han estat a l’alçada però que també tenen mancances.

I que li val la pena tornar a obrir la porta a l’amor i en definitiva, a la vida.

Davant coordenades com les del Pedro, pot ser difícil però a voltes reconfortant apropar-se a professionals que et puguin escoltar des d’un lloc de respecte a la pròpia subjectivitat, i de no judici. Sense presses ni exigències. I cercar cert alleugeriment. 

Per últim, agrair l’existència de sales de Teatre de Proximitat que aposten per propostes de qualitat i connectades amb la realitat dels espectadors, i de directors i actors interessats en portar a escena temes actuals, amb llenguatges també actuals i diversos.

Laura Peiró Aguarón
Psicòloga Col. 11822
Equip Clínic CIPAIS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

He llegit i accepto la política de privacitat per aquest lloc web.

Tornar a l'inici
Secured By miniOrange