Depressió o desig?

Apunts per repensar la depressió

Depressió - Vincent Van Gogh
Depressió – Vincent Van Gogh

La depressió, una de les malalties d’aquest segle i un dels diagnòstics actuals més recurrents. Sorgeix com un concepte en la dècada dels 50 en línia amb el que s’ha anomenat la clínica del fàrmac.

Entenem la depressió com una posició, com una resposta més que la causa del sofriment. Una manera de resposta enfront del discurs contemporani, una resposta habitual davant del malestar en la cultura, davant d’una societat que sempre demana més, es respon menys,  menys ganes, menys desig.

Cal respectar la depressió en principi com a resposta, entenent que aquesta és la que un subjecte s’ha donat, potser l’única que podia en aquell moment, però alhora oferir una altra sortida,  introduint la pregunta de com va arribar a aquesta via,  per què la va donar, les seves condicions… deixant que la paraula circuli, i possibilitant altres opcions. Una sortida que consideri al subjecte i al seu desig, posant en joc la veritable pregunta.

El que es diu depressió es pot manifestar com:

-Estats d’apatia  i de dubte de tot.

-Estats de tristesa i de dolor per la caiguda de certs ideals o per la pèrdua dels nostres punts de referència.

-Experiències de pèrdua que travessa l’ésser humà al llarg de la seva vida a les que sovint no els hi donem temps perquè es vagi elaborant un dol.

-Altres vegades la depressió es manifesta per les inhibicions o per simptomatologia somàtica.

-El deteriorament  de l’activitat laboral i/o familiar, arribant a l’extrem de un no-a la vida.

Darrere de totes aquestes formes depressives existeix una persona diferent, de manera que fins i tot manifestacions semblants expressen conflictes diferents.

És prioritari diferenciar la posició depressiva de la melancolia, caracteritzada per una sensació de buidor  i un sense sentit radical de la vida, atracció per la nostàlgia, retrets sàdics i culposos amb una idealització de la mort

A les consultes les persones arriben amb una queixa que és veritable, però alhora amb aquesta queixa el subjecte neutralitza inicialment la responsabilitat del que li passa.

El subjecte “deprimit crònic” no encerta a reconèixer la responsabilitat pel seu desig i pel seu gaudi. Allò que en el seu dia va desitjar amb prou feines pot ser avui reconegut, de manera que el vincle de la queixa amb la posició s’ha esborrat.

Quan parlem de responsabilitat ho fem en el sentit que estem davant d’un subjecte de dret, és a dir, un subjecte que respon i que, per tant, té la capacitat d’escollir.
Aquest punt implica tenir en compte la dimensió ètica de les respostes del subjecte i les múltiples conjuntures: la cessió d’un lloc simbòlic, un retrocés en el moment d’afrontar una pèrdua o una renúncia pulsional.

Si retrocedim pel que fa al nostre desig fins al límit de no saber, en aquest pas ens quedem sense l’últim mur que ens separava d’un gaudi, moltes vegades mortífer, davant del qual ens trobem travats i sense camí.

Es tracta doncs d’una renúncia del subjecte que cedeix en el seu desig davant del gaudi. Aquesta renúncia deixa al subjecte allunyat dels recursos significants que haurien de permetre una veritable subjectivació.

La conseqüència d’això és l’afecte depressiu, el desinterès per les coses del món i pel que a un l’envolta, el no voler saber.

El que es diu depressió és,  una lectura problemàtica de l’impossible que està en joc. Cal doncs fer-se càrrec que no es tracta d’un tot o res molt potenciat per la societat actual i accedir a un no tot… Una solució que tingui en compte els seus veritables recursos, no els de l’ideal, afavorint un efecte terapèutic.

Així les respostes són una per una, la clínica psicoanalítica és una clínica del subjecte, i tracta la forma particular en què cada subjecte, a través de la seva depressió, intenta situar-se en relació al desig i al gaudi.

Llavors, en aquell subjecte que es queixa i es desespera, es pot produir una rectificació subjectiva que li permeti fer-se càrrec de les seves eleccions i de les conseqüències del seu gaudi. Obrint la pregunta sobre la causa i sobre la satisfacció, rellançant així el desig i disminuint la mortificació.

Això ens permet viure amb l’experiència de la pèrdua i adonar-nos que hi ha una altra manera de gaudi que la tristesa, altres respostes són possibles.

“Qui té un desig, té un camí”, plantegem en els nostres programes

Isabel Barcia. Equip Clínic CIPAIS
Psicóloga Col. 351. Psicoanalista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


8 + 2 =


Tornar a l'inici