Petit discurs sobre la felicitat

Para ser felices, debemos deshacernos de nuestros prejuicios, ser virtuosos, gozar de buena salud, tener inclinaciones y pasiones, ser propensos a la ilusión, pues debemos la mayor parte de nuestros placeres a la ilusión, y ¡ay de los que la pierdan! En lugar de tratar de hacerla desaparecer merced a la antorcha de la razón, tratemos de engrosar el barniz que deposita sobre la mayor parte de los objetos; les es todavía más necesario de lo que lo son para nuestros cuerpos los cuidados y el ornato.

Discurso sobre la felicidad de Mme du Châtelet (1706-1749)[1]

Ens preocupa encara la felicitat? O el discurs de Mme de Châtelet es troba desfasat?
La felicitat és una recerca inherent al ser humà des de sempre… però, com definir-la?

felicidadPodríem estar d’acord en dir que és un estat d’ànim caracteritzat per un benestar profund i durador, encara que no etern. Que es tracta d’una vivència subjectiva  en la qual cadascú inclou les seves preferències en funció del seu caràcter, la seva biografia, la seva cultura i els seus valors.

Hi ha elements molt bàsics que semblen imprescindibles per sentir-se feliç com ara; la salut, la subsistència assegurada i un entorn acollidor, però fins i tot això pot tenir diferents percepcions.

Ens diu Lipovetsky[2] que una persona que cobra un sou mínim i comença a guanyar més diners, serà més feliç. Tot i això, s’ha demostrat que més enllà de cert nivell de sou, no som més feliços. Si no estem orgullosos del que fem, no serem feliços.

La felicitat és subjectiva, però el consumisme ens fa creure que té alternatives per fer feliç a tota una societat. És compatible la il·lusió, que suggereix Mme de Châtelet , com a part fonamental dels nostres plaers amb el consumisme…?  No serà que en el món globalitzat en el qual vivim, la fita de posseir com més objectes millor ens està desil·lusionant?  La felicitat ens l’han de donar? O, en bona part, ens correspon a cadascú aconseguir-la, tot sabent que serà fugissera?

Potser estem oblidant algunes coses bàsiques de la nostra constitució com a ser pensants i parlants, com ara tenir cura i gaudir de les nostres relacions significatives?

En aquesta època on els avenços tècnics en comunicació arriben a cotes inimaginables, sembla paradoxal veure quatre amics asseguts al voltant d’una taula, cadascú consultant frenèticament el seu smartphone. Em ve a la memòria aquell simpàtic cartell d’un bar de Barcelona que anunciava: No. No tenim wifi, parlin entre vostès”

Un treball terapèutic, tal com jo l’entenc, consisteix a propiciar que cadascú trobi el seu propi camí de ser feliç i, pugui modular o ressituar allò que el fa ser infeliç. No és una tasca fàcil, però és una fita il·lusionant.

Dra. Rosana Lubelza. Equip Clínic CIPAIS
Psiquiatra. Psicoanalista.


[1]LIPOVETSKY G. La felicidad paradójica . Anagrama, Barcelona 2007

[1] Mme du CHÂTELET. Discurso sobre la felicidad, p.96. Ediciones Cátedra, 1997. Madrid.

Tornar a l'inici