Testimonis de violència

Figures prehisàniques de fang, 250-900 d. C. Museo  d'Antropologia de Xalapa, Mèxic.
Figures prehisàniques de fang, 250-900 d. C. Museo d’Antropologia de Xalapa, Mèxic.

Les dones, en situació de violència per part de les seves parelles, fan una negació parcial del dany que estan patint i aquesta negació la fan extensiva a les conseqüències que pot tenir en els seus fills.
En sessió solen emfatitzar el fet que elles han evitat que els nens presenciessin els atacs verbals i/o físics, i que per tant sortiran indemnes de l’ambient tens i violent familiar. Se’ls fa difícil entendre que la convivència amb un pare que no respecta i desqualifica a la mare té importants repercussions psíquiques en els seus fills.

I que si aquesta problemàtica familiar no es parla, ni és qüestionada, passa a ser naturalitzada pels infants. El natural per aquests fills és veure que el poder està molt mal repartit, perquè hi ha un membre de la parella que sempre té la raó, o se li dóna, i que aconsegueix que els altres membres de la família facin el que vol en el moment en què ell vol.
No cal gaire més perquè alguns d’aquests nens incorporin que el qui més crida, el qui més s’imposa: és el fort, que deu tenir la raó, i per tant és el que pot oferir més seguretat al nen.
Des de la psicoanàlisi sabem que tots tenim un “saber-no sabut”. En el cas dels fills de pares violents vol dir que encara que se’ls protegeixi o se’ls hi amagui la mala relació, tenen vivències i inscripcions en el seu inconscient de tot allò que no s’ha dit però que està en l’ambient. Per exemple: que una mala mirada del pare paralitza de por a la mare… Solen desenvolupar símptomes com l’única manera que tenen d’expressar el conflicte. (Manquen encara prou estudis per a copsar la magnitud del problema en l’àmbit de símptomes psíquics: inhibició, depressió, immaduresa, dèficits d’atenció i altres i també sobre els símptomes físics i malalties).
Aquesta temàtica que no es parla, ni s’explica al nen, posa a la mare en el paper d’encobridora que, malgrat tot, intenta defensar la figura d’un “bon pare”. Quan se les pregunta sobre això solen contestar. És només amb mi, amb els nens es porta bé. En força casos aquest “portar-se bé” es tradueix en negligència de les funcions paternes, en pretendre que els nens siguin com a estàtues que no plorin, ni juguin, etc., i en bromes que poden ferir a l’infant.

El maltractament psicològic és el més difícil de detectar i per tant d’enfrontar. Queda com una llavor amagada que pot donar que el nen s’identifiqui, i la identificació és inconscient, amb l’agressor o amb l’agredida. Nens que mentre el matrimoni ha conviscut s’han mostrat com a defensors de la mare, quan el pare surt de la llar poden convertir-se en maltractadors de la mare, repetint conductes i insults del progenitor violent.

Nenes que han demanat força vegades a la seva mare que se separés, al cap dels anys es troben casades amb homes que tenen molts trets del pare odiat i violent. I s’acaben preguntant com és possible que jo, precisament jo, que he viscut tot això em trobi en una situació tan similar, quan creia que ho tenia superat?
Tendim a repetir, involuntàriament, tot allò traumàtic que no es pot recordar amb claredat ni ha pogut ser elaborat.

Els nois i noies després d’una separació, d’una relació violenta, es queixen que ningú els pregunta pel que han vist ni escoltat. No se m’ha facilitat que jo pugui expressar les barbaritats que he viscut. Una vegada tancada la porta a la violència, via divorci, les famílies tendeixen a tancar també els records. Però l’única manera d’”oblidar” és recordant un cop i un altre i posant paraules a les experiències de por, d’humiliació, sotmetiment i indefensió que s’han viscut. Passar-les per la paraula, subjectivar-les i anar-les paint per finalment poder-les deixar anar.

S’hauria, també, d’examinar en quins casos pot ser perjudicial que els fills vegin al seu progenitor sense supervisió. Ens trobem amb casos de nens que després de les visites al pare tornen a mullar el llit després de molt de temps de no fer-ho, o que ataquen verbalment a la mare i/o mostren una actitud molt rebel perquè necessiten fer-li sentir el malestar que ells han viscut durant el cap de setmana. A la mare la fan responsable de no poder-los protegir de conviure amb algú que els fa por i que no els sol saber cuidar.

Els nens/nenes i adolescents que viuen situacions traumàtiques han desenvolupat mecanismes de defensa, alguns inconscients, que els han permès sobreviure.

És des de la constatació i reconeixement de les capacitats dels nens i adolescents que els han facilitat la supervivència psíquica, en situacions molt adverses, que s’han d’enfocar les primeres intervencions professionals. Això si, permetent desplegar i verbalitzar les vivències insalubres i les conseqüències que han tingut en la seva manera de viure i de viure’s. “Desculpabilitzar” d’una banda –que no se sentin causa del que ha passat- i afavorint aquelles actituds que poden ajudar a què puguin viure, en el futur, una vida relacional allunyada de la violència.

Roser Moix. Equip Clínic CIPAIS.
Psicòloga col·legiada 1879. Psicoanalista.
Supervisora d’equips que treballen amb violència masclista.
Consultora en Violència de parella

Tornar a l'inici